El 2 d’agost de 1860 a Salt

Salt, 2 d’agost de 1860.

És un dia calorós i l’Alcalde, el senyor Pere Casademon, no està de gaire bon humor: li ha tocat acompanyar l’inspector d’ensenyament de la província a visitar l’escola pública de nens i res ha sortit com esperava. Pensava que arribarien a l’aula, l’inspector faria les preguntes de rigor als nens, aquests tindrien les respostes ben apreses i tot aniria bé. Però no ha estat així. Cada pregunta que ha fet l’inspector s’ha convertit en un fracàs rere l’altra. L’Alcalde somriu intentant mantenir el tipus però per dins s’està emprenyant d’allò més. El capellà, al seu costat, mira els nens amb severitat i els altres membres de la Junta local de primer ensenyament saluden dissimuladament els seus fills sense adonar-se del fracàs de la visita. El que pitjor ho passa, però, és el mestre que, tot i que abans de la visita ha instruït els nens, pensa que amb una hora no es poden fer miracles i no sap quina cara posar ni com disculpar-se davant de l’inspector.

Finalment, l’inspector, ha donat les gràcies al mestre i han tornat tots plegats a l’Ajuntament.

L’Alcalde s’ha tret la jaqueta i d’una revolada, l’ha penjat al penjador. Sap que no és de bona educació parlar amb l’inspector amb mànigues de camisa, però la porta amarada de suor i ja no aguanta més. S’asseu rere l’escriptori i espera pacientment el veredicte mentre el Secretari pren nota de tot el que està a punt de succeir.

L’inspector no s’asseu, té pressa per enllestir aviat el tema i tornar-se’n cap a casa, a Girona.

–          Senyor Alcalde, – comença – no cal que us expliqui el resultat d’aquesta visita. Vós mateix n’heu sigut testimoni. La vostra mainada està bastant endarrerida en totes les matèries d’estudi. Però això no és culpa del mestre, en sóc conscient que fa el que bonament pot. Sinó de l’assistència tan dolenta dels nens a l’escola. Rar és el que no falta la meitat del temps. Per tant, prego a tots els cavallers aquí presents, que interposeu tota la vostra influència a fi d’induir als pares de família per a que posin una major cura en que els seus fills vagin a l’escola i que se n’aprofitin d’ella tant com sigui possible.

L’Alcalde assenteix amb el cap satisfet de les paraules de l’inspector. Després de tot, no ha estat tan terrible. Però l’home encara no ha acabat el discurs i continua:

–          Bé, i per acabar la visita, us he de dir que d’aquí poc es presentarà a servir en l’escola pública de nenes de Salt, la mestre que va ser anomenada a aquest efecte. Espero que es disposi amb antelació d’un local que serveixi com a aula. – diu mirant fixament l’Alcalde – És tot.

El senyor Casademon torna a assentir, es recolza en el respatller de la cadira de fusta i fa un cop d’ull a la resta de membres de la junta estudiant els seus rostres seriosos. Finalment s’incorpora i s’adreça a l’inspector.

–          Senyor Inspector, ens interessarem eficaçment perquè els veïns entenguin bé la importància de l’educació, i si és necessari, els obligarem pels mitjans més convenients que no consentin que els seus fills no assisteixin a l’escola ni els impedeixin la seva instrucció ocupant-los en feines domèstiques o del camp. En quant a l’escola per nenes, heu d’entendre que ens és força difícil complir-ho perquè l’Ajuntament no disposa de cap local i en tot el poble no hi ha cap per llogar que tingui les qualitats que es requereixen per una ocupació d’aquesta mena. No obstant això, li prometo que faré tot el que estigui en les meves mans per superar les dificultats que es presentin sobre aquest tema i satisfer els desitjos de la Inspecció que, d’altra banda, són els mateixos que els de la nostra Corporació.

Dit això, l’Alcalde fa el gest d’aixecar-se de la cadira i donar per tancada la sessió, quan el capellà fa una passa endavant i s’adreça al senyor Inspector.

–          Senyor Inspector, Senyor Alcalde, m’ofereixo a sermonejar els feligresos des del púlpit de l’església, per a que mirin amb interès un benefici tan gran com és el d’una bona educació i no desaprofitin els mitjans ni les ocasions d’aconseguir-la per a les tendres criatures.

L’Alcalde agraeix al capellà el seu oferiment, però agraeix més encara poder aixecar la sessió i anar cap a casa on sap que la seva dona té el dinar calent i el vi fresc a taula, esperant-lo.

Aquesta narració està inspirada en l’Acta de Ple del 2 d’agost de 1860 que es pot consultar a l’Arxiu Municipal de Salt.

Article publicat orginàriament a La Farga – Revista de Salt, número especial dedicat a Ramon Torramadé.