2012, Any Sales-Calders-Tísner

Aquest any 2012 se celebra l’Any Sales-Calders-Tísner en motiu del centenari del naixement d’aquests tres escriptors catalans.

Nosaltres ens centrem amb un d’ells: Avel·lí Artís-Gener, més conegut com a Tísner (1912-2000), perquè va visitar un parell de cops la vila de Salt.

El primer d’ells va ser l’any 1988, en la Festa del llibre que es va celebrar el dia abans de Sant Jordi. Tísner, escriptor, periodista i ninotaire, entre d’altres coses, va venir a presentar el llibre “Humor UniverSalt” del també ninotaire i pintor saltenc, Lluís Mateu. L’acte va tenir lloc a l’antiga biblioteca Jaume Ministral i Masià.

Tísner amb Miquel Berga, Jordi Soler, Lluís Mateu i Toni Ruscalleda.
(CAT AMS-AIAS 673 – Arxiu d’Imatges de l’Ajuntament de Salt)

La segona visita va ser com a pregoner de la Festa Major de l’any 1990.

Tísner, pregoner de la Festa Major de Salt 1990
CAT AMS-AIAS Arxiu d’Imatges de l’Ajuntament de Salt
Foto: Martí Artalejo.

Transcrivim el pregó sencer perquè podeu gaudir d’una mostra del seu talent:

“Salut, bona gent de Salt!

Quan jo era petit – i mireu que parlo de temps remot – casa meva es va commoure amb un fet insòlit: el meu germà Arcadi, que encara era (i és, és clar) més petit que jo i aleshores navegava pels quatre o cinc anys (avui, no: ara ha crescut), un dia va tenir una arrencada inexplicable: va passar ben bé dues o tres hores fent voltes a la taula del menjador de casa amb els dits índex i polze de la mà dreta en cercle damunt la boca i vociferant una estranya sonsònia: “Cocampetanó! Cocampetanó!”. Semblava una paraula màgica, treta d’alguna remota i ignota llengua. Els altres germans escoltàvem, estupefactes, l’arrencada arcadiesca: “Cocampetanó! Cocampetanó!”.

La nostra mare entenia prodigiosament els fills i ens va fer de torsimany: en la seva mitja llengua, l’Arcadi deia, evidentment, “Toca la trompeta el senyor!”. I era degut a un motiu senzillíssim: aquell dia havia passat pel carrer de casa el pregoner municipal – un senyor que abans d’engegar el seu espot publicitari convocava a tocs de trompeta l’audiència – i el fet havia impressionat en gran mesura el meu germanet. Ahir, com avui, la publicitat mai no ha tingut entranyes!

Parlo d’uns temps que els pregoners solien llegir els bans del senyor alcalde. Era, doncs, una pausa publicitària oficial. Solien tractar temes transcendentals com són ara la llençada d’escombraries o la prohibició que els gossos fessin caca a la vorera. I aquesta darrera recomanació, escoltada sovint pels quissos mateixos, no hauríeu par dit que els feia massa efecte. Els impressionava més la infraestructura del missatge – el senyor que tocava la trompeta – que no pas el contingut.

Podria afirmar que aquell va ser el meu primer contacte amb l’art de fer pregons. Pregons ben pregons, si em permeteu l’expressió. Aleshores, és clar, poc podia endevinar que un dia fóra a Salt, entre una gent adorable i uns amics ben sòlids, fent aquella feina però sense la trompeta. Aquesta feta d’avui podrà ser memorada pels nens de Salt fent voltes a la taula del menjador cridant: “Xerracomlloropirata! Xerracomlloropirata!”, que pràcticament no necessita traducció.

Ara fa catorze dies, quan em vaig posar a escriure aquestes ratlles, vaig mirar els diaris en recerca de temes dels quals us pogués parlar avui i en vaig fer una petita llista, ben entès que únicament de les coses que comentava la premsa d’aquell dia. Vaig seleccionar els casos més sonats i estic segur que els recordareu pla bé. Ja ho veureu a mesura que els retregui.

En primer lloc hi havia allò que havia organitzat la revista “Àrtics” en el seu darrer número (Crònica d’una defunció anunciada), consistent a pujar a una estrada davant el temple de la Sagrada Família i dir-hi penjaments – he dit penjaments, no pas pensaments – contra l’obra que allí realitza l’escultor Josep Maria Subirachs. Era una mena de concurs per tal de veure qui proferia l’improperi més gros, qui mullava més pixant, i hom hi va pronunciar unes frases que semblava que fossin de l’època més esplendorosa de la Santa Inquisició, que en pau reposi. Era un curiós toquem i toquem: en Subirachs fa les escultures a cops de maça i els opinants, des de la tribuna, li clavaven cops de massa. Fins i tot n’hi va haver un que va lamentar la desaparició dels tramvies barcelonins, delicat esment a la dolorosa mort d’Antoni Gaudí i manifestant implícitament que era una llàstima que en Subirachs no morís atropellat. Quin devessall de tendresa, oi?

Aquell mateix dia els Mossos d’Esquadra estaven d’allò més enfeinats amb els Nens de Déu. Havien descobert una altra xarxa de sectes (Semblant a la tristament famosa Ceis), que caçava infants de pertot arreu i els ensenyava a masturbar-se des de petits per tal que quan fossin més grandets arribessin a la prostitució amb coneixement de causa. Els Mossos d’Esquadra no van saber apreciar la noblesa d’aquella secta dels Nens de Déu, que llança al món els infants ja preparats.

Aquell mateix dimarts d’avui fa catorze dies el “Butanito” va fer una curiosa actuació teatral en un jutjat. Sembla que no el posaran a la presó per manca de raons formals. Jo ampliaria la denúncia i el faria engarjolar per mal actor i d’aquesta manera no tindria defensa possible.

A Madrid van enxampar un remolc d’automòbil – ells en diuen “caravana” – que traginava cinc-cents quilos de coca amagats sota els llits. No penseu que coca de pinyons o de llardons, o Coca-Cola. No, no: cocaïna, aquella cocaïna que, segons el vell tango, té nom de dona, la que “sé que al fin me has de matar, pero no me harás sufrir”. Van detenir tretze persones i, com de costum, eren els “capos” principals de la màfia colombiana. ¿Heu observat que cada vegada detenen els “capos” principals, de la mateixa manera que de tant en tant desarticulen l’Eta? Hi ha coses que semblen tics nerviosos de la bòfia!

I espereu, que encara queden més coses! Alguns dimarts camine com senyores embarassades! Hi ha un ex-ciclista que es diu Paul Kimmage i ha publicat un llibre ple de confessions sobre el dòping i, segons que es veu, no se n’escapa ningú. Diu que el seu col·lega André Chappuis en una cursa es va dopar seixanta vegades. Ho va guanyar tot, no tenia aturador! Ni més tard, quan amb uns amics celebrava el triomf: es va estavellar amb el seu cotxe quan anava a cent vuitanta per hora, però gairebé no es va sentir el cop!

També hi va haver l’interrogatori d’aquells que a Algèria havien atemptat contra Cubillo, l’independentista canari. Es va veure ben clar que era gent contractada per la policia espanyola, uns “Gal”, com si diguéssim. “Antena 3” va dir que “España nos ha enseñado algo de sus cloacas”.

A Sant Genís d’Agudells, a Barcelona, hi ha el carrer de Cànovas. Una companyia d’enderrocs havia de demolir la casa número 7 d’aquell carrer. I hi ha – hi havia, vull dir! – dues cases amb el número 7 i va triar aquella que no s’havia de tocar! Una que estava bé, ben mobladeta, amb uns amos endreçats que hi havies estat fins el dilluns, el dia abans, i encara hi tenien la nevera plena.

El dimarts, dia 10 de juliol de 1990, encara van passar més coses, uns tràgiques, altres no tant i dues o tres de divertides. Fóra absurd que hagués escollit tot aquest material truculent per venir a fer-vos un pregó de Festa Major, no trobeu?

Ho he fet expressament, de cara a la llei del contrast. Ara som a Salt, un poble que va perdre la independència sota el franquisme i la va recuperar en democràcia. I a la gent de Salt, noble i valerosa, culta i tenaç, els vinc a parlar de malfats ara, en aquest moment, quan únicament caldria escoltar paraules de joia.

Però no tot són “Butanitos”, sectes, insults a en Subirachs, remolcs farcits de cocaïna, ciclistes torrats o Cubillos a punt d’escabetxar! També hi ha alegria, fraternitat, solidaritat, afany de divertir-se col·lectivament, de saltar, ballar i cridar en bona harmonia. I fort, ben fort, per tal que ens sentin des de la veïna ciutat de Girona!

Aquest és el meu missatge, perquè això és què cal en un Festa Major: que sigui festa i que sigui major. Ho desitjo, ciutadans amics de Salt, de tot cor. Aquest és, honestament, el meu abrandat “Cocampetanó!”.”

Més informació de l’Any Sales-Calders-Tísner a l’enllaç següent:

Any Sales-Calders-Tísner 1912-2012

Anuncis