LES MENTIDES DELS LLIBRES D’HISTÒRIA

untitled
“Historia de España y de la Civilización” R. Espejo de Hinojosa. 1947

Aquest títol tan contundent porta implícita una pregunta que ens hem de fer: és veritat tot el que ens expliquen els llibres d’història? La resposta és fàcil de dir: no. Els manuals d’història ens expliquen moltes mentides o, per ser indulgents, moltes incorreccions o inconcrecions històriques. Les causes poden ser diverses i variades: per una mala recerca investigadora; per basar-se en fonts falses o en manuals anteriors erronis; per voluntat tendenciosa, és a dir, per les idees polítiques o de pertinença a una nació o una altra del investigador, o simplement, per amagar la veritat.

D’exemples n’hi ha molts i no cal anar molt lluny per veure-ho. Només cal, per exemple, agafar un llibre d’història dels anys 1940 o 1950 per adonar-se de l’ús polític que es fa de la història d’Espanya com a estratègia per justificar l’alçament militar i modificar la imatge que el poble tenia de si mateix i dels altres pobles i estats.

Per això cal contrastar. Contrastar sempre el que es llegeix i veure els diferents punts de vista, els dels perdedors i els dels vencedors, els dels d’una tendència política i els dels l’altra. D’aquesta manera nosaltres mateixos podrem treure les conclusions pertinents i adonar-nos que ni els uns eren tan bons ni els altres tan dolents, ni els uns tan dolents i els altres tan bons. És una forma de tenir un criteri propi i no deixar-nos enganyar.

Tenim una altra manera, però, per intentar descobrir la veritat, o si més no, apropar-nos-hi el més possible: consultar les fonts primàries, és a dir els documents originals de l’època. Tot i que tampoc són una garantia del 100 % que continguin la veritat, sí que s’hi acostarà molt més que consultar aquesta mateixa font a través de l’opinió d’un altre investigador que haurà elaborat la seva teoria o hipòtesi pròpia.

Per això són tant importants els arxius, perquè la conservació de la documentació original permet garantir la veritat, una veritat que es pot esbrinar, no només, per exemple, en la lectura de la correspondència o documentació oficial, més fàcil de manipular, sinó també llegint entre línies en els registres, en els llibres d’adquisicions i despeses, en les escriptures de compra i venda, en les actes matrimonials, els padrons d’habitants, etc. Amb tot això podrem veure quins moviments de població hi havia, quines coses i en quina quantitat es comprava o gastava…

D’aquí que quan hi ha governs autoritaris o poc democràtics o en guerres, la major part de les vegades qui rep primer és l’arxiu. Només cal recordar els exemples recents amb la destrucció de l’Egyptian Scientific Institute al Caire el desembre de 2011 o la destrucció del Institut Ahmed Baba a la ciutat de Tombuctú, a Malí. És una manera de silenciar el passat o d’acabar amb una cultura. També és una manera per fer desaparèixer el que no es vol que surti a la llum quan hi ha canvis de govern. Per exemple, en el moment de caure  les dictadures de països sud-americans, hi va haver destruccions massives de documents per amagar assassinats, segrestos i desaparicions.

Per contra, posar a disposició de totes les persones, sense cap restricció o com a molt, la restricció derivada de la protecció de les dades personals, la documentació conservada als arxius, és un exercici de transparència dels governs. Restringir l’accés a la documentació pública de més de 50 anys amb excuses absurdes com la “seguretat o defensa nacional” o la “seguretat de les relacions diplomàtiques” és una mostra de poc exercici democràtic i un exemple del que dèiem a l’inici d’aquest article: una forma d’amagar la veritat i maquillar-la al gust del govern de torn.

(Article publicat a la revista de Salt La Farga, suplement d’estiu 2013)

Anuncis