UNA INFÀNCIA EN GUERRA

La Maria Gràcia Bosch i Alsina l'any 1936
La Maria Gràcia Bosch i Alsina, l’any 1936

Dins la nostra crida que varem fer per a la recuperació i divulgació de les petites (o molt grans) històries i records dels saltencs i saltenques, la setmana passada varem rebre un nou correu electrònic que deia així:

Benvolguts, Vaig demanar a la meva tia Maria Gràcia que escrigués algun dels seus records del temps de la Guerra a Salt, on va passar tota la seva infantesa, i us he passat el seu manuscrit al tractament de textos per si us interessa posar-ho a la vostra pàgina web. També us adjunto dues fotos de la classe i la senyoreta que descriu, i una de la Maria Gràcia dintre aquest grup.  Ben cordialment.

A continuació reproduïm íntegrament la història i us recomanem fermament la seva lectura:

UNA INFÀNCIA EN GUERRA (Records de la Maria Gràcia Bosch i Alsina)

Molts varen ser els canvis que recordo es produïren en la meva família en els anys de la Guerra, que varen afectar la meva infantesa, i els records són per mi ben vius encara. Tenia vuit anys i no valorava pas tot el que representa una guerra, però recordo com si fos avui quan amb el pare vàrem anar acompanyar el meu germà Pere, que marxava a lluitar al front, fins al convent de Sant Domènec, aleshores caserna militar. També la falta de pa va deixar empremta en la meva infantesa. Però sobretot el que m’afectà més personalment van ser els canvis a l’escola: Abans d’iniciar-se la Guerra anava a l’escola de les Germanes Dominiques, col·legi només per a nenes, on els matins fèiem classe de gramàtica, matemàtiques, geografia, lectura…, i a les tardes fèiem labors. L’any 1936, que varen fer marxar les monges del convent, tot va canviar. En les mateixes aules hi anàvem nens i nenes junts, i va venir de mestra una noia de Girona, la senyoreta Asunción, molt bona noia de qui guardo un bon record. A l’hora del pati els nostres jocs mostraven l’ambient que respiràvem: els nens eren aviadors i les nenes infermeres, la guerra era també protagonista dels nostres jocs. Tot va canviar, en el curs 1937-1938 va venir un professor amb un caràcter canviant i violent, picava els alumnes, però malgrat que a mi no em va tocar mai estava molt espantada i anar a l’escola es va convertir per mi en un calvari. De gran he pensat en el comportament d’aquell professor, de qui recordo nom i cognom, i crec que el que li faltava era un tractament psiquiàtric.

img269
La senyoreta Asunción amb els seus alumnes

Els meus pares varen dir prou! I vaig deixar d’anar a l’escola pública. Els matins anava a una casa particular que la tieta, que tenia el magisteri, donava classes a nens i nenes, per a poder subsistir, doncs els del Comitè de Salt havien mort al seu germà, que era veterinari. Vaig aprendre molt, i en conservo un bon record de respecte i amabilitat. A les tardes, anava a casa d’una senyora, amb la mare molt velleta, ens ensenyava labors: a fer punt de creu, brodar, aprendre a cosir…, també varen matar al seu germà, que era capellà.

Els anys 1937 i 1938 veiem passar els petits avions de reconeixement, en dèiem rates, i una estona després arribaven els avions de motors pesats, aquests portaven les bombes, que a Salt no en va caure cap que recordi. Però quan passaven avions anàvem amb la mare a amagar-nos sota els pallers de l’era de Can Jaques, que era davant mateix de casa, però el pare anava a refugiar-se a les hortes de La Baixada, actual Parc Monar, que s’hi veia més segur. Un d’aquests dies vaig anar a comprar a Can Ministral, una botiga de queviures que hi havia prop de casa, tenien la ràdio a la botiga i en entrar vaig escoltar que deia: “Gironins, tots als refugis, gironins perill de bombardeig”. Corrents cap a casa, i amb la mare cap a l’era d’en Jaques. Va passar un home que ens va dir que, si bombardejaven, havíem de mossegar un pal perquè si queia una bomba a prop amb les dents ens podíem tallar la llengua.

Aquests són alguns dels meus records d’infantesa, records d’una guerra que els que la vàrem haver de patir no l’oblidarem mai.

Maria Gràcia Bosch i Alsina

Moltes gràcies a la Maria Gràcia per escriure aquests records i al seu nebot, per enviar-nos-els.

Anuncis

2 thoughts on “UNA INFÀNCIA EN GUERRA

  1. Una historia molt bonica però a la vegada molt trista, que reflecteix la realitat d’una guerra que van viure els nostres pares.
    Moltes gràcies a la Mra. Gràcia per fer-nos partícepts de la seva vida.
    El meu pare m’explica també això del pal a la boca .

    M'agrada

Els comentaris estan tancats.