Històries que ens arriben al cor

arxiu_767
Una de les fotografies trobades

Fa uns mesos va morir una senyora de 87 anys, soltera i sense familiars directes coneguts, que s’estava sola en una residència geriàtrica. Un cas com, desafortunadament, hi ha molts en les impersonals estadístiques sociològiques. Però aquesta senyora, tot i ser una persona de les dites anònimes, tenia nom i cognoms i una vida al darrera amb les seves penes, somnis i alegries.

La història d’aquesta senyora podia haver acabat amb el seu enterrament, però la sensibilitat d’algú molt especial ha fet que, mentre recollia la seva roba i les poques possessions materials que tenia per dur-les a Càrites , trobés un petit paquetet amb unes quantes fotografies, una vintena. Aquest algú les va mirar detingudament sense saber ben bé que fer-ne, li sabia greu llençar-ho a les escombraries i oblidar-se perquè amb aquell gest li feia la sensació que llençaria també la vida i el record d’aquella senyora, llavors que en quedaria d’ella? Hauria passat per la vida sense deixar cap petja, sense ningú que la recordés?

Aquell pensament va dur a aquest algú a pensar en l’Arxiu i ens va portar la vintena de fotografies, potser de tota una vida, perquè ens les miréssim i fóssim nosaltres qui decidíssim què fer-ne.

No ens va caldre gairebé ni mirar-les per decidir que, encara que no totes les fotografies fessin referència a Salt, ens les quedaríem, si més no perquè, com ens havia explicat aquest algú, el pas per la vida d’aquesta senyora (una vida que, malauradament, ja mai coneixerem en detall) no quedés en l’oblit més absolut.

Aquesta és una de les històries que ens arriben i ens toquen i que hem volgut compartir.

Anuncis

4 thoughts on “Històries que ens arriben al cor

  1. son tantos los anónimos enfermos y desarraiagos en psiquátircos como el de Salt que me avegüenzo de tenerte a ti, tanta salud, tanta vibración, y tanto por ir cada día haciendo, mi estómago está lleno por tanto puedo pensar en la moral y la ética de los enfermos

    M'agrada

      1. Molt estimats amics, no és vergonya personal sinó humana, per a una existència col·lectiva que no sublima amb amor universal aquests casos. Ells són els herois d’una indefectible i inevitable natura que ha portat a que estiguin, visquin i morin d’aquesta manera sense calor humà al voltant. El meu cosí, Xavi i la seva tia Lluïsa, així ho eren i en els afectes ens superaven a tots, cosa que no en fem ni proclama ni ho valorem. Teniu raó, és clar que no em vaig expressar correcte, doncs una societat separa on no és qüestió més que no es faci, que canviïn les apreciacions, però tal com ho consideren baix en una escala degradada no és pot interpretar la natura. Aquests casos existeixen, creen malestar i pèrdua de serenitat. Recordem que Mahatma Gandhi va dir que eren els déus de la Creació, i veient com la societat ens inculca idees de menysteniment cap a la realitat mentalen una societat que està basada en el fort, ric, amb renir a déu del seu costat i ser el poble escollit que fem? Com a amputat femoral jove, vaig estar a la Fraternitat i segueixo un xic de psicolingüística; la meva esposa va treballar al Benito Meni i ara amb Alzheimer, creieu que no es tracta de confondre amb retrets i deshonor humiliants un menysteniment d’aquestes persones?

        M'agrada

Els comentaris estan tancats.