El convent de Santa Clara i la presó de Salt (1881-1974)

VIS-IND. 1973. Vista del convent desprŽs dÕabandonar-lo com a pres— i abans de la construcci— de blocs de pisos.
El convent de Santa Clara l’any 1974, abandonat. Foto 6002 Arxiu Municipal de Salt

Les monges de Santa Clara, les clarisses, varen arribar a Salt procedents de Girona, l’any 1882 després que les instal·lacions que tenien al Mercadal els quedessin petites.

Salt els va resultar una bona opció, era un poble de poc més de dos mil habitants, apartat i adient per a la vida contemplativa de clausura. A més, havien aconseguit un terreny rural ofert per la família Domingo a les afores de l’incipient barri de Sant Antonio (el Veïnat de Salt) i a mig camí de l’hospital psiquiàtric, i van començar les obres d’un nou edifici que s’acabaria el 1882.

El convent, d’estil modern, tenia tres pisos d’altura i un claustre amb grans arcades que donaven a un pati central. L’església annexa era de tres naus i el 1886 vestiren l’altar major amb el retaule barroc del mestre Pau Costa (1650-1680) retornat de la derruïda església del carrer de Santa Clara de Girona. L’altar estava adornat, a més, per les imatges de la Immaculada Concepció al centre, i les de Santa Clara i Sant Francesc a cada costat. L’església estava dedicada a la Immaculada Concepció, tot i que els veïns sempre l’anomenaren de Santa Clara i, fins i tot, va donar nom al carrer on es trobava. Va servir com a església per a la celebració d’oficis i actes religiosos per al veïnat, tot i que depenia de la parròquia de Sant Cugat.

En esclatar la Guerra Civil, les monges van abandonar el convent fugint del Comitè de Salt, per anar a refugiar-se a casa de familiars. L’església fou destruïda i les imatges i l’altar barroc, cremats, mentre l’edifici servia d’allotjament als refugiats de la guerra.

En acabar el conflicte, les monges van tornar a Salt, però no es van instal·lar al convent, sinó a la casa del capellà perquè l’edifici estava essent rehabilitat pels reclusos de la presó provincial, instal·lada al Seminari de Girona, per traslladar-hi la presó, que va tenir lloc el gener de 1942. L’església també va ser restaurada i es posà un nou retaule, d’estil barroc sense daurar.

El convent, reconvertit en presó, serví per recloure els represaliats del franquisme, molts cops a l’espera de l’execució, i per internar-hi els estrangers que fugien de la Segona Guerra Mundial. El tracte que es donava als presos era gairebé inhumà: se’ls despertava a la nit i es feia veure que els anaven a executar i després els tornaven a la cel·la; o al contrari, feien veure que s’oblidaven d’un pres i quan aquest pensava que podria viure un dia més, el tornaven a buscar i l’executaven. El menjar o bé estava en males condicions o havien d’apartar les rates per poder-ho aprofitar (per exemple, la llet la guardaven en gibrells al pati i les rates nedaven a dins).

Les clarisses veien dràsticament alterada la seva vida contemplativa, envoltades de soldats, garites de vigilància i els eventuals trets de les execucions, de les persecucions als presos fugats, dels crits dels torturats. A més, recloses a la casa del capellà, l’espai els era insuficient, encara que l’any 1945 només hi hagués 12 monges. Van intentar recuperar el convent en la seva totalitat, però van topar amb la burocràcia i el fet que no es podia traslladar la presó fins que no estigués construït un nou edifici. No va ser fins el 1962 que es va signar el decret d’aprovació del projecte i pressupost de construcció de la nova presó al carrer de Formentera del barri de Pont Major, a Girona. Però encara haurien de passar uns quants anys perquè s’acabés la nova construcció i recuperar el convent. Mentrestant, l’any 1964, un grup de germanes del monestir de Santa Clara de Ciutadella, Menorca, es traslladava a Salt per revifar la comunitat.

El març de 1967, finalment, s’inaugurava la presó de Pont Major i s’abandonava l’edifici de Salt, però les instal·lacions que van heretà les monges era gairebé una ruïna necessitada de grans reformes. No tenien diners per afrontar les costoses reformes i es van decidir a vendre l’edifici per buscar un indret més tranquil. La venda i trasllat, però, va haver d’enfrontar-se a un altre impediment: el bisbe de Girona, Narcís Jubany, s’hi va negar. No volia el trasllat de la comunitat al terreny que aquesta havia aconseguit a Vilobí d’Onyar gràcies a la donació desinteressada de la senyora Cristina Navarro Morenés, vídua del general López de Letona. Les clarisses van presentar recurs a la decisió del bisbe, però no va ser fins l’any 1971 i gràcies a la intermediació del mateix Vaticà, que van aconseguir el permís per la construcció d’un nou convent i el seu trasllat.

El 6 de juny de 1974, divuit religioses clarisses marxaven Salt per instal·lar-se a Vilobí després de vendre el complex del convent a una immobiliària que el va enderrocar i el 1976 va construir un gran bloc de pisos. Era una zona de Salt que es configurava d’una gran expansió urbanística. Davant mateix, on hi havia les hortes, es convertia en un gran terreny buit i erm fins que, l’any 1991, s’urbanitzaria i es crearia l’actual plaça de Catalunya.

L’any 1997, l’Association Nationale de Combattants Volontaires de la Résistance i l’associació Évadés de France et des Internés en Espagne, van fer un acte solemne d’homenatge als soldats francesos i catalans que havien lluitat per la defensa dels Drets Humans i que havien estat reclosos a la presó de Salt. En l’acte s’hi va instal·lar una placa a l’actual plaça de Catalunya per rememorar que en aquell lloc havia estat la presó i perquè ningú oblidés mai l’horror i la repressió que s’hi havia viscut.

La presó va tenir reclusos com Joaquim Danés, Josep Pallach, Abel Paz, Paco Mera, Ricard Fornells, Josep Figueras, Jordi Pujol i una llarga llista de persones, algunes de les quals no va poder sortir mai més. Hi va haver reclusos de tota la província de Girona, també de Salt: Luciano Vila, Jaume Costa, Josep Masmitjà, Rafel Puig, Daniel Puig, Joaquim Valls, Josep Payot, Joan Trias, Pere Bach, Teodor Solà, Miquel Parramon, Enric Gironès, Raimon Rigau, Josep Espanyol, Antoni Iglesias, Pere Corominas, Pere Sabater, Ramon Pibernat, Joan Gironès, Jaume Mas, Pere Bustins, Antoni Ribot, Isidre Pous, Jordi Pous, Crecenciano Ortega, Conrat Canals, Joan Maurici, Enric Olivés…

Bibliografia

  • MENERÓ DEL REC, EL, «Entre la Maçana i la Presó», dins de Revista de Salt, La Farga, núm. 141, setembre, 1991. pàg. 11.
  • JUHERA i CALS, Miquel, «Petjades Franciscanes a les Comarques Gironines». Girona, 1994.
  • CLARA, Josep, «Elements per a una Història de Salt», dins de Revista de Girona, núm. 86, Girona, 1978.
  • CLARA, Josep «El bisbe Narcís Jubany contra les clarisses de Salt», dins d’Annals de l’Institut d’estudis gironins. Vol. LVII, 2016.
  • Fons 602 Figueres. Arxiu Municipal de Salt.
  • Reculls de premsa de l’època.
Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s