El 3 de març de 1983, pels passadissos del que 9 anys abans havia estat l’Ajuntament de Salt, tot eren nervis i contínues mirades fortuïtes cap als telèfons que, obstinats, es mantenien en silenci. Algú que entrava en un despatx i preguntava «Què? Se’n sap alguna cosa?», mentre l’interpel·lat negava amb el cap. Fins que, a la fi, esclatà el so estrident d’un telèfon solitari i tothom va fer un bot de l’ensurt. Un home s’acostà a l’aparell, se’l mirà amb recança, mirà les cares ansioses de tots els que havien corregut per ser presents en un moment tan esperat i sospirà donant-se força a si mateix per aixecar l’auricular, apropar-se’l a l’orella i contestar:
– Digui? … Sí … D’acord … Molt bé, moltes gràcies per trucar, senyor … Adeu-siau – i penjà el telèfon evitant coincidir la mirada amb ningú.
– Era el conseller de Governació, el senyor Macià Alavedra, per dir-me que… acaben de signar el decret.
Ho havien aconseguit! Aquella signatura posava punt i final a anys de reivindicacions per part de les institucions i la societat saltenca per desfer una injustícia iniciada el 16 d’agost de 1968 a cop de decret. Un decret que comportava la incorporació d’ofici dels municipis de Salt i Sarrià de Ter, i part dels municipis de Sant Gregori i de Celrà al de Girona per a la creació de la «Gran Gerona» del règim franquista.
Al vespre d’aquell mateix dia es va congregar un nombrós grup de persones davant de l’Ajuntament, on havien penjat una enorme pancarta on es llegia amb lletres ben grosses «JA SOM INDEPENDENTS!», per celebrar i festejar l’esdeveniment històric. Probablement, un dels més rellevants de la història recent de Salt.
El 9 de març en el Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya, número 310, pàgina 561, es publicava l’ordre per la qual es desplegava el Decret núm. 72/1983 de 3 de març, d’aprovació de la segregació del nucli de Salt, del municipi de Girona, «per a constituir-se en municipi independent».
Salt ja era oficialment independent, però, i ara què? Era el final d’una llarga lluita, però també l’inici d’un camí dificultós ple de reptes decisius que s’havien d’encarar per adequar i millorar una herència no desitjada: dotar la vila d’equipaments comunitaris, de serveis bàsics, de millorar i crear espais públics. En definitiva, transformar el que s’havia convertit en un barri residencial-dormitori, en una ciutat plena, adulta i independent, però sobretot demostrar que la nova vila havia de poder tenir viabilitat social i econòmica. La Comissió per a la Independència de Salt, en el seu manifest llegit el 4 de març a l’Ajuntament de Salt, sostenia que «ara comença l’hora de la veritat, amb el nou Ajuntament cal demostrar que la independència de Salt és beneficiosa per a tothom. El repte és demostrar que podem fer-ho bé, i que cal fer-ho bé».
El primer que calia era constituir una comissió gestora que exercís les funcions de govern i d’administració dels interessos públics del territori fins que no estigués constituït el primer ajuntament de la ciutat resultant d’unes eleccions locals, que casualment s’havien de celebrar dos mesos més tard, el 8 de maig.
El conseller de Governació de la Generalitat va designar vocals gestors que havien de formar la Comissió, la composició de la qual havia de ser la mateixa del resultat de les últimes eleccions municipals celebrades el 1979. Com que a Salt no s’havia pogut votar, es va prendre la mateixa que la del Consell Municipal existent, és a dir, 7 persones de CiU, 5 del PSC, 3 del PSUC, una de Centristes i una de Nacionalistes d’Esquerra.
El 12 de març es convocava una sessió extraordinària per tal de constituir la Comissió i escollir el seu president. El PSC va presentar Salvador Sunyer com a candidat «perquè creiem que és la persona que pot recollir les aspiracions progressistes de Salt». Finalment, Sunyer, que va ser l’únic candidat presentat, va ser escollit per majoria absoluta (9 vots a favor i 7 en blanc).
En el seu discurs de presa de possessió va destacar l’acte de justícia de retrobament d’un poble i va agrair l’esforç fet per tots els saltencs anònims, les associacions de veïns, la Comissió d’Independència, les entitats, el Consell Municipal de Salt i a la Generalitat de Catalunya, però sobretot al primer Ajuntament democràtic de Girona, representat per l’alcalde Joaquim Nadal, perquè, com havia dit un alt càrrec del Govern de la Generalitat, «si hem de ser justos, s’ha de reconèixer que, si Girona no hagués volgut, la segregació de Salt podia haver durat 100 anys». Per això, i com a mostra de bona voluntat i de futures col·laboracions, el primer que va proposar Sunyer va ser donar el nom de Girona a un carrer de Salt. Per últim, va convidar els membres de la Comissió a oblidar les discrepàncies polítiques i les visions particulars per entrar al nou Ajuntament «amb les sandàlies ben netes de pols i de fang».
La Comissió Gestora va tenir una vida efímera, poc més de dos mesos, ja que s’havia creat en plena campanya electoral de les eleccions locals. Per a Salt, aquestes eleccions de 1983 varen ser especialment significatives perquè era la primera vegada, des d’abans de la Guerra Civil, que els saltencs podien escollir la composició de la seva pròpia corporació municipal. Aquest fet es va notar amb una alta participació: el 65,99 % del cens electoral hi va exercir el seu dret de vot i el resultat va ser el següent:
- PSC: 53,87 % dels vots, 10 regidors
- CIU: 31,11 % dels vots, 6 regidors
- PSUC: 6,83 % dels vots, 1 regidor
- AP-PDP-UL: 4,81 % dels vots, cap regidor
- PCC: 1,16% dels vots, cap regidor
El 24 de maig de 1983 va tenir lloc a la casa de la vila (com li agradava remarcar a Sunyer), el Ple de constitució del primer Ajuntament democràtic sorgit de les urnes. El president i, per tant, primer alcalde de Salt, va ser Salvador Sunyer i Aimeric, escollit per unanimitat dels disset regidors de la nova corporació.
Era l’hora que el nou Ajuntament assumís definitivament els serveis que anteriorment oferia l’Ajuntament de Girona. Estem parlant de l’urbanisme, de la neteja viària, de la recollida d’escombraries, de la gestió dels equipaments públics (escoles, biblioteques, mercat, etc.), dels treballadors municipals, de la gestió de serveis (sanitat, serveis socials, seguretat ciutadana, via pública, etc.), entre d’altres temes. Sunyer personalment va fer servir els seus contactes a Madrid i a Barcelona per aconseguir que la implantació d’alguns d’aquests serveis – com l’oficina de correus pròpia o el centre de salut – tingués celeritat enfront d’altres assumptes estatals i autonòmics.
Al seu torn, l’Ajuntament de Girona també va haver d’aplicar unes mesures de caire pràctic després de la segregació. Per exemple, va emetre una instrucció als seus treballadors per tal que a partir del 14 de març acabessin els tràmits administratius que afectessin Salt amb la màxima urgència i que els que estiguessin en fase d’informe o dictamen es passessin per la Secretaria per tramitar-los a la Comissió Gestora de Salt perquè fos ella qui dictés la resolució. Així mateix, que totes les instàncies presentades al Registre General que afectessin Salt o Sarrià fossin traslladades directament al corresponent ajuntament. El pressupost municipal també es veia afectat i es va decidir que durant l’any 1983 seria de gestió unificada. La partida d’ingressos d’impostos i tributs quedaria igual que abans de la segregació; en canvi, els ingressos procedents de subvencions i transferències serien d’aplicació directa a cada municipi. Les despeses es repercutirien a cada municipi; tot i això, i de forma extraordinària, l’Ajuntament de Girona faria avançaments de tresoreria a Salt i Sarrià per a despeses urgents.
Com hem vist, hi havia per endavant una tasca de gestió administrativa molt exigent i laboriosa que continuaria durant els anys immediatament posteriors a la segregació. Tanmateix, calia anar un pas més enllà de les qüestions purament burocràtiques o polítiques: la societat saltenca havia estat majoritàriament a favor de la segregació i de la recuperació de les institucions; ara era necessari cercar la manera de mantenir viu l’esperit del poble, la creació i posterior consolidació de la consciència i identitat de poble.
Com havia dit Salvador Sunyer en el seu discurs:
«Salt és un poble d’al·luvió: hi convivim saltencs provinents de tres sectors molt diferents: els antics; els nou vinguts de molt lluny; i els nou vinguts de la rodalia.
El gran repte és fer-ne, a poc a poc, una sola comunitat travada i ben arrelada en la més ferma de les unitats… un poble senzill, modern i mil·lenari, vivint en un espai agradós, habitable i humà! (…)
Compteu amb mi, com jo compto amb vosaltres, i tot, amb el poble en ple.
Visca Salt!»
_______________________________________
Autors del text: Llibertat i Frederic – Arxiu municipal de Salt
Article publicat originalment a: Revista de Salt La Farga – suplement d’estiu núm. 34
Fotografies: Centre de Recerca i Difusió de la Imatge (CRDI)
Arxiu Municipal de Salt 